En un centre penitenciari d’un estat imaginari, ni molt a prop ni gaire lluny de les nostres terres, els presos, potser com activitat programada en el seu pla de reeducació, preparen una representació teatral. Aquesta representació, inevitablement, parlarà d’ells i del seu país: una monarquia més o menys corrupta, d’aparença liberal que, a més de en els poders econòmics, militars i religiosos, com tota la vida, sabrà trobar en el poder judicial la darrera justificació de les seves decisions interessades i arbitràries.​

Per l’escenari desfilaran els personatges més influents de la cort: empresaris, polítics, responsables dels grans mitjans de comunicació i, és clar, jutges. Tots ells involucrats en la defensa absurda del poder reial, justificació simbòlica i també pràctica del seu propi poder i els seus privilegis, que es fonamenten en un seguit de principis immutables: la unitat de l’estat, la veneració de la força, la inqüestionabilitat de l’herència, el necessari nepotisme dels bons... La representació ubuesca dels seus arguments potser ens farà riure, però la hipèrbole no serà suficient per amagar la seva efectivitat real ni la seva crueltat.

​Al llarg de tres actes breus, farsescos i tràgics, assitirem a la reconstrucció de la resposta institucional a una pretesa revolta popular que només pretenia, si més no en els seus orígens, la conquesta dels drets fonamentals dels ciutadans, drets impossibles d’aconseguir quan la llei només s’aplica des del punt de vista de la manca de drets dels possibles enemics. Al final, arrossegats per la seva pròpia representació, els presos no podran més que fer una vindicació, més o menys seriosa, de la necessitat, potser impossible, d’una justícia ecuànime, desinteressada i neta. Una vindicació que, de ben segur, només servirà per a què els allarguin la condemna.